per deixar lliure la meua ment, desferme de les lligadures fisiqes i emocionals,bua ser un pardal, deu ser brutal volar lliure, saltar al buit sabent qe no vas a fallar qe no cauras...
de vegades m'odie per no poder ser feliç estant lligat a una persona i saber qe va a estar ahi despres em falla, i caic caic al buit intente batir les meues ales i no estan, falle de nou i torne a caure a un pou sense fons on els sentiments i les accions dominen el terreny, deuria prendre una bocanada per despegar o deixarme caure i no tornar?
i pense qe la meva vida esta marcada, com un cigarret consuminse poc a poc desistint i caiguent, impulsada o no per la gent del meu voltant, magradaria ser etern, fluid com l'aigua pasar per mil llocs i no qedarme a cap, pero la mort espera ajocada a un matoll esperant a un vell trobador qe cau de sopte sense saber la seua sort.